08 de maig 2012

La Xina expulsa Melissa Chan

Avui la cadena Al Jazeera ha anunciat que la seva corresponsal (canal anglès, no l'àrab) havia estat expulsada del país en no ser-li renovat el visat.



És una mala notícia. Primer pel pas enrere que suposa. No hi guanya ningú, ni la premsa estrangera, ni la Xina, mostrant una cara repressora (no del país modern i d'estàndards internacionals que pretén ser) i incapaç de donar explicacions concretes sobre quines lleis havia vulnerat Melissa Chan. La roda de premsa del portaveu d'Exteriors ha estat gairebé surrealista. Qüestionat sobre quines lleis concretes havia vulnerat la reportera, el portaveu, impertèrrit, repetia un i altre cop que els periodistes hem d'acomplir les regulacions existents, sense elaborar. Seria més fàcil, per a ells i per a nosaltres, que almenys ens donessin alguna pista. El problema és que, en no estar garantida la plena llibertat de moviments i d'informació, la llei sempre podrà ser interpretada a conveniència per molt que decisions com aquesta depenguin d'altres factors més subjectius.

El que es diu per aquí és que a Pequín li va irritar molt un reportatge sobre camps de treball que havia emès AJEnglish el novembre passat, que no havia fet Melissa Chan sinó altra gent per a la cadena qatariana. També entenc que ella havia tret alguns reportatges sensibles (com molts de nosaltres) i possiblement 'li tenien ganes'. I tot això afegit a allò que serveixi d'exemple per a la resta ('no us passeu que us farem el mateix'), i al fet que ens trobem en un any de transició política i, per tant, de nerviosisme entre els que manen.

Un conjunt de factors que es van traduir primer en una avdertència... Des del gener, Melissa Chan havia de renovar el seu visat cada mes i no cada any, com és habitual. Una intimidació que no va evitar que ella tirés endavant les informacions que considerava d'actualitat i interessants. Segurament la seva última gran mostra de valentia periodística en un país que, malauradament, encara ens tracta com a elements hostils quan fem informacions que no els agraden.

Curiosament, a la Melissa la vaig conèixer pel Twitter, la mateixa eina que he fet servir per, ja amb ella fora del país, enviar-li enllaços del que havia sortit a la premsa espanyola. Ella va ser dels pioners del Twitter, quan a Pequín érem un grapat de corresponsals que ens seduïa aquesta eina. Van començar a agradar-me les seves cròniques que enllaçava des del seu compte. Vídeos impecables d'imatge (com és habitual en aquesta cadena), per cert.

I un bon dia la vaig veure al mateix edifici on acabava de traslladar la meva oficina, i on treballen molts altres corresponsals, i la vaig saludar. Es va quedar parada, amb aquells ulls de sorpresa que té, i de seguida ens vem fer amics.

Pel fet deser mig xinesa i mig nordamericana, tenia una perspectiva privilegiada de la realitat d'aquest país. Amb aquella energia dels que no fa tants anys com jo que són a la Xina, amb la mena d'equip (i pressupost!) que les grans cadenes es poden permetre, amb un llenguatge clar i fresc i amb l'empatia necessària per connectar amb l'audiència, les seves cròniques són del millor que he vist en aquests deu anys per aquí. Un valor que trobarem a faltar i una pèrdua per a un canal que, amb gent com Melissa Chan, no té res a envejar als grans mitjans habituals en llengua anglesa. Us deixo amb dos grans reportatges, exemple d'aquesta trajectòria.